Ahir se va celebrar la concentració convocada per l'Associació de Juristes Valencians a la que es va adherir el Centenar de la Ploma. El Vicelloctinent del Capítul, Òscar Rueda, va intervindre deixant este important mensage:
Estem en la plaça de l’Ajuntament de la Ciutat de Valéncia. Una ciutat que durant l’etapa foral la Ciutat de Valéncia tingué la responsabilitat d’encapçalar la defensa de les llibertats forals del Regne i a l’hora la de protegir a totes les poblacions valencianes. Una crucial missió, la de ser Cap i ser Casal del poble valencià, que s’organisava des del Consell de la Ciutat: l’Ajuntament d’aquells temps.
En els anys 30 del sigle XIV, en una época en la que encara no existien institucions permanents del Regne com la Generalitat, que com a institució encara tardaria casi un sigle en aparéixer, era, efectivament, eixe Consell de la Ciutat, del qual Francesc de Vinatea formava part com a jurat, el responsable primer de la seguritat i l’integritat territorial del Regne de Valéncia.
Vinatea, morellà de naiximent, s’enfrontava a una nefasta decisió del rei Anfós el Benigne. El monarca, casat en segones noces en Elionor de Castella, pretenia donar en feu nobiliari, ad ella i son fill Ferrando, res manco que les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló, Burriana, Oriola, Alacant, Guardamar, Elda i Novelda: l’espina dorsal del Regne de Valéncia. L’opinió dels valencians davant la decisió se feu patent quan els emissaris reals que tractaven de oficialisar-la foren rebuts a pedrades en eixos llocs; i el rei pretengué en eixe moment que fora el Cap i Casal, la capital valenciana, qui obligara per la força a les viles valencianes a sometre’s a la donació.
Pero la Ciutat no transigí. Davant del dilema d’obedir al rei o servir al seu poble, la Ciutat trià lo segon. I fon Vinatea, representant de la Ciutat i de totes les viles reals, el portaveu triat per a dir-li al rei N’Anfós que eixa decisió no a soles significava “separar lo Regne de Valéncia de la Corona d’Aragó” sino la pròpia destrucció de Valéncia, del Sénia al Segura: “separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de Valéncia, Valéncia no seria res”, en paraules lliterals de Vinatea. El rei entrà en raó, feu marcha arrere i deixà per a la posteritat una atra frase lapidària: “Reyna: el nostre poble és franch e no és axí subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com bons vassalls e companyons”. La destrucció de Valéncia conseguí parar-se, i ací continuem, a pesar de tot i de molts.
Jaume I és el rei que vingué de fòra i que, tenint en la seua mà convertir-nos en una simple prolongació meridional dels seus dominis, nos permeté ser valencians i prou: donà via lliure a la nostra singularitat. Pero Vinatea fon l’héroe cívic valencià en qui es sustenten la nostra majoria d’edat com a poble i el pactisme foral que sempre nos ha caracterisat. És indubtablement en esta plaça, i ademés en la dignitat monumental que mereix, a on el fet de Vinatea deu continuar sent recordat.
Ací, en esta àgora de Valéncia, ciutat i regne, punt de reunió en els acontenyiments principals del nostre devindre, i en la que han tengut atres successos enormement simbòlics: com en el dia de Sant Jaume de 1930, en els que els alcaldes de Castelló, Alacant i Valéncia hissaren a l’uníson la Senyera valenciana de manera oficial en el balcó de la Casa de la Ciutat, en un acte en parlaments tan eloqüents com el de l’alcalde de Castelló, qui, despuix de reivindicar que la Senyera representava a tot el territori valencià, deixava per a la posteritat esta reflexió en alusió directa a la dictadura de Primo de Rivera que en aquell moment acabava de caure. Digué l’alcalde: “Un govern cregué que era prou negar a les regions la seua personalitat, per a que esta deixara d’existir; ya veeu que això no era prou, i ací estem tots per a afirmar que existix”.
Puix be: ací estem novament per a afirmar que existim. Vinatea no és a soles patrimoni de la Ciutat: és patrimoni de tots els valencians. Eixe és el fil de l’història que no devem perdre, per moltes pressions que patim per a que nos dividim i nos disgreguem com a poble. Aixina ho han entés generacions de valencians conscients, d’ideologies molt diverses, que han rememorat el fet de Vinatea per a que no s’oblidara, per a que servira d’eixemple a les generacions venidores. Aixina ho ha entés sempre, per eixemple, la centenària societat Lo Rat Penat, fundada en 1878 per un conservador, un lliberal i un republicà, que manté en este lloc el seu homenage anual a Vinatea coincidint en cada Nou d’Octubre.
Perque Valéncia, del Sénia al Segura, no és res si no està unida, si no decidix per sí mateixa el seu futur, si no abandona enfrontaments interns estèrils, si no treballa conjuntament pels interessos de tot el seu poble, si no deixa de vore’s condicionada per pressions de poders fàctics que no desigen el be comú. El fet de Vinatea representa l’unió dels dèbils contra el poderós, la defensa de la llei i de l’interés general front a l’arbitrarietat dels que manen. Una arbitrarietat que continua manifestant-se de maneres molt diverses, i que no es pot tornar a repetir en una decisió indefendible des del punt de vista històric, artístic o urbanístic com seria la d’eliminar el monument a Vinatea d’esta plaça.
Reflexione qui haja de reflexionar, i prenga l’única decisió acceptable i raonable: la de mantindre este monument a on sempre degué estar i a on deu continuar: en la plaça Major del poble valencià. Vinatea no es toca.
Moltes gràcies.
