Història del Centenar de la Ploma

 

Atenen-mos als nostres propis Furs, que son els que transmeten d'aquelles primeres costums o lleis promulgades pel propi Conqueridor als regnícoles, sabem que junt ad elles sorgí l'escolta per a la Real Senyera i fon per elles, com el mateix monarca al jurar-las en 1261 durant les primeres Corts Valencianes, les va instituir o donà motiu per a la seua creació, pues en el fur VI, de títul “Batlle e de la Cort” fon possible la formació de la primera adés dita escolta per a la seua bandera i allí establix i diu: 

“los cavallers en així que sien tenguts de seguir la senyera, de la ciutat o del terme o de qualque loch que sien e si no ho fallen que no sien demanats en la dita electió” 

I així s' establix la milícia, ni més ni menys, ni menys ni més. També devem tindre en conte que si partim de la base documental per a establir uns fets definitius, la falta de documentació municipal entre'ls anys 1238 al 1308, mos llimita en part, tot com conseqüència d'un pavorós incendi que va destruir la Casa de la Ciutat en lo qual se cremà, pràcticament, tot l'archiu, açò dona lloc a una llacuna documental de quasi 70 anys, o siga més de mig segle en blanc, d'ahí que noticies escrites del nostre Archiu Municipal comencen a aparéixer a partir del 1306, este fet normalment no sols mencionar-se i esta circumstància és la que alguns autors de “mal nom” han aprofitat per a intoxicar l'historia del nostre poble i llançar conclusions gratuïtes d'estúpides interpretacions. Cert és que encara que alguns investigadors no hagen volgut admetre que la creació del Centenar vinga del Rei Jaume, per falta de probes escrites, diuen ells; el poble des de sempre ha vingut transmetent oralment la seua existència, en forma de contes, fabules o llegendes, que no hi ha per qué restar-li importància i per supost que es cremara l'archiu municipal de la Ciutat no vol dir que no existixquen atres archius en la Corona d'Aragó i inclús en la mateixa Castella. 

Faig especial referència a la meua més absoluta discrepància a les interpretacions i elucubracions, un tant bizantines del Sr. Sevillano Colom, en la seua obra -El Centenar de la Ploma de la Ciutat de Valéncia-, publicat en 1966, carents de cert rigor històric, a l'opinar baix una posició de lo més simplista. 

Tenim evidentment documentació d'institucions i d'atres autors que per supost advoquen, creen i diuen, en base a conclusions d'investigació historiogràfica, que el Centenar de la Ploma sense cap de dubte ve instituït pel mateix Rei En Jaume, entre'ls que podem mencionar, per les seues obres i referències respectives: 

  • Pere Antoni Beuter, “Crónica general de España.” 1604 Valéncia 
  • Vicente Boix y Ricarte, “Historia de la Ciudad y Reino de Valencia”. 1847 Valéncia. 
  • Carreres Zacarés. Llibre de Memòries 1308-1644. Valéncia 1935. 
  • El Marqués de Cruilles. “Guía Urbana de Valencia, antigua y moderna”. Valéncia 1876. 
  • Fray Francisco Diago. “Anales del Reino de Valencia”. Valéncia 1613 
  • Pascual Esclapes de Guillo. “Resumen historial de Valencia”. Valéncia 1738 
  • FORI REGNI VALENTIAE. Valéncia 1547 
  • Ambrosio Huici Miranda. “Colección diplomática de Jaime I el Conquistador”. Valéncia 1919. 
  • Luis Querol y Roso. “Las Milicias Valencianas desde el Siglo XIII al XV”. Castelló de La Plana 1935. Joseph Ortí y Mayor. “Fiestas centenarias con que la insigne, noble, leal y coronada ciudad de Valencia celebró el 9 de de octubre de 1.738, la quinta centuria de su cristiana conquista”. Valencia 1740. 
  • Pere Hieroni Taraçona. Institucions dels furs e privilegis del Regne de Valencia. Valéncia 1580. 
  • Vicente Vives y Liern. “Lo Rat Penat en escudo de armas de Valencia”. Crònica de la conferencia celebrada el 13 de març de 1900. 
  • ARCHIU DE LA CORONA D'ARAGÓ. “Cartas Misivas.Real Patrimonio”. Barcelona 
  • ARCHIVO MUNICIPAL DE VALENCIA. Manuals de Consells. Libros de Actas Capitulares. Valencia. Francisco Molina y Pont. La Senyera y El Centenar de la Ploma. Valencia 1.981. 
  • -Antonio Ubieto Arteta. Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista. Zaragoza, 1981 e Historia de Aragón. Literatura medieval, Zaragoza 1.982 
“Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaime I.” (Antonio Ubieto. 1977) 

Lo be cert es que devem fer referencia als freires-guerreros o siga als templaris que foren tutors i mentors de nostre Rei Don Jaume, ells influïxen molt en nostra historia, mits i simbologia, tant i en quant havia influit en nostre Rei. Els templers son el resultat de la primera creuada, prengueren el nom de l'edifici que els concedix Balduino II, rei de Jerusalem, com casal de l'Orde junt al Temple de Salomó i que des d'eixa data se consideraren custodis i guardadors, el seu objectiu protegir als pelegrins a Terra Santa i per ad això s'establiren i estructuraren a lo llarc dels distints camins d'Europa, eixerciren l'assistència al pelegrí, l'auxili en molts casos, se convertiren en els guardians del camí, en lo qual adquiriren gran renom i això donà lloc a que reberen molts donatius i tot tipo prebendes lo que supongué que ademés se convertiren en els banquers i colaboradors d'aquella marcha continua i pelegrinage a Terra Santa, fins tal punt que en ells comença el caixer de les finances, deixant la seua calcigada per tota Europa; ingeniosos inventors de les “cambres de compensació bancària” tal com les entenem hui en dia; construirem iglésies o temples fortalea en els seus simbolismes i criptografies. Sant Bernat de Claraval fon el que els otorgà la regla de monges i cavallers. Se funda l'Orde en França i seguidament passen a Navarresa i Aragó, també s'establixen en la Catalonia (sinònim iber de Castella), llínia fronteriça de l'Imperi Carolingi, combateren en les Navas de Tolosa, en la reconquista de Lleida i Tortosa, en Mallorca i per supost en Valéncia i podem assegurar que en la conquista d'este Regne foren els autèntics patrocinadors. No mos càpia el menor dubte de que l'Orde del Temple, sempre des de l'ombra, fon el mes discret guia i el mes generós colaborador del Rei Don Jaume, este per la seua part no els oblida en ningun moment i a través de la seua Crònica els va mencionant en Lo bien cierto es que debemos hacer referencia a los freires-guerreros o sea a los templarios que fueron tutores y mentores de nuestro Rey Don Jaime, ellos influyen mucho en nuestra historia, mitos y simbología, tanto y en cuanto había influido en nuestro Rey. Los templarios son el resultado de la primera cruzada, tomaron el nombre del edificio que les concede Balduino II, rey de Jerusalén, como casal de la Orden junto al Templo de Salomón y que desde esa fecha se consideraron custodios y guardadores, su objetivo proteger a los peregrinos a Tierra Santa y para ello se establecieron y estructuraron a lo largo de los distintos caminos de Europa, ejercieron la asistencia al peregrino, el auxilio en muchos casos, se convirtieron en los guardianes del camino, con lo cual adquirieron gran renombre y ello dio lugar a que recibieran muchos donativos y todo tipo prebendas lo que supuso que además se convirtieran en los banqueros y colaboradores de aquella marcha continua y peregrinaje a Tierra Santa, hasta tal punto que con ellos empieza el cauce de las finanzas, dejando su huella por toda Europa; ingeniosos inventores de las “cámaras de compensación bancaria” tal como las entendemos hoy en día; construyeron iglesias o templos fortaleza con sus simbolismos y criptografías. San Bernardo de Claraval fue el que les otorgó la regla de monjes y caballeros. Se funda la Orden en Francia y seguidamente pasan a Navarra y Aragón, también se establecen en la Catalonia (sinónimo ibero de Castilla), línea fronteriza del Imperio Carolingio, combatieron en las Navas de Tolosa, en la reconquista de Lérida y Tortosa, en Mallorca y por supuesto en Valencia y podemos asegurar que en la conquista de este Reyno fueron los auténticos patrocinadores. No nos quepa la menor duda de que la Orden del Temple, siempre desde la sombra, fue el mas discreto guía y el mas generoso colaborador del Rey Don Jaime, este por su parte no les olvida en ningún momento y a través de su Crónica los va mencionando en la seua infància, en la seua primera joventut, en els seus incidents, en les seues frustracions i les seues crisis d'autoritat, etc…, davant tot això, Jaume només confia en ells, en els templers i sempre busca acovile en Burbáguena o en la població Horta propietats d'El Temple. Ells li donaren formació humana i militar, espiritual i científica, ho eduquen com vencedor, sempre en eterna vigila i conquistador i aixina ix format des dels seus anys en Monzón… i jura el Conquistador (Furs) “sien tenguts tots los cavallers de seguir la senyera”. I be per al tema transcendent que mos ocupa els Freires-guerrers quan acodixen al combat formen cossos d'eixercit, en centúries (Imperi Romà i Carolingi) o siga en “Centenars o Companyies (Centúries)” i aixina estructura les seues tropes el Conquistador. Dels Furs: 

“…Valencia disfrutaba de un régimen especial, que era compartido por todas las demás villas y ciudades libres, aunque con organismo mas sencillo –y que, como hermanas mas pequeñas del Cap i Casal- gozaban conjuntamente de todos los privilegios que ésta conseguía, pues aquéllas conquistábanlos al propio tiempo que la Ciudad los adquiría”

“..Tenía ésta plenas atribuciones para crear milicias y el mero hecho de acaudillar huestes, la autorizaba automáticamente, y en el aspecto heráldico a crear sus propias enseñas y timbre en sus blasones”. 

“…El alistamiento en Valencia correspondía al Consejo General verdadero Senado, y en las cabezas de partido a los respectivos jurados”. 

“…Los poseedores de caballo y arma propios venían obligados a concurrir al ejército y cabalgada, teniendo que asistir al alarde que se hacía cada año el día de la Natividad del Señor ante el Baile general del Reyno de Valencia”.

 “…Como guardadora de la Bandera de la Ciudad de Valencia, -Cap i Casal- y del Rey, la Compañía del Centenar debía asistir a todas las guerras y actos bélicos a donde fuese la gloriosa Senyera…”

Capítulo núm. 229 de las Cortes de Felipe III, celebrades en esta Ciutat en l'any del Senyor del 1604:

“item per cuant la Companya del Centenar de la Ploma ab sos macips y patees es antiquísima del temps de la conquista del presente Regne…” 

Capítulo núm. 18 de las Cortes de Monzón de 1626: 

“La Compañía del centenar de la ploma, instituida per la magestad del Senyor Rey en Jaume lo Conquistador…” 

Des dels temps de Jaume I i tal i com s'arreplega l'AUREUM OPUS VALENTIAE trobem furs i privilegis referents a l'aspecte militar i hi ha un especialment titulat DE LES BATALLES E DE LES FORTALEES, que indica de modo concís que se deurà acodir obligatòriament a la Crida Real, estos furs foren confirmats per Pere III el Gran d'Aragó Y I de Valéncia en 1283, per Alfons el Lliberal en 1286, per Jaume II en 1309 i aixina fins aplegar a Pere IV el Cerimoniós i II de Valéncia que també els confirmà. I es que este últim rei El Rei Pere II de Valéncia, passà a l'historia com “Pere el del Punyalet”, ya que sempre portava al cinto una daga o punyal, com Pere IV el Cerimoniós en el restant de la Corona d'Aragó i en el Regne de Mallorca com Pere I de Mallorca i Cerdenya, ademés de Comte de Barcelona, Duc d'Atenes i Neopàtria i Comte d'Ampuries. Fon un monarca enèrgic i dur que reorganisà la tall, l'administració i l'eixercit, dirigint les seues activitats a incrementar el poder real en l'interior del seu regne i a aumentar els seus dominis en el mar Mediterràneu cosa que conseguí en l'expedició dels almogàvers al conquistar estos els ducats d'Atenes i Neopàtria. Derrotà a l'unió dels nobles en Épila, recolzà a Enric de Trastamara front a Pere I de Castella, arrebatà al seu cunyat Jaume III de Mallorca el Roselló i incorporà Sicília a la Corona d'Aragó. 

El Centenar de la Ploma, inicialment format com una companyia de 100 ballesters encarregada d'escoltar i protegir la Senyera de la Ciutat i Regne de Valéncia, esta milícia es un cos d'atac i de choc contra hosts enemigues a nostre Regne de Valéncia, eren experts i be entrenats ballesters, autèntics tiradors d'èlit. Presa base de la milícia ciutadana ya constituïda per Jaume I i per a això fem un recorregut retrospectiu, segons publica el Bolletí de la Real Acadèmia de l'Historia en 1909, tom LV, pagines 353 i 363, existixen precedents en el segle XI de l'existència d'estes companyies; en el mateix còdic dels Usages de Barcelona en el 1.064, se contemplen este tipo de malicies i en els furs de Jaca del 1062 se parla de la “Companyia de Ballesters de Calahorra…, puix be, per historia i per la costum i especialment pel respecte i consideració que el Rei Don Jaume, fundador de nostre Regne Cristià de Valéncia, te a estes tradicions militars i la seua permanent preocupació per la defensa dels seus dominis, traduït en els molts furs i privilegis otorgats als valencians, seria estúpit pensar que Jaume I no haguera reglamentat una milícia com el Centenar de la Ploma. Escolano, Ortí i el mateix Manual de Consells, mos informen amplement de les inquietuts militars del Don Jaume i el de l'existència d'una companyia de ballesters denominada Companya del Centenar de la Ploma i a la qual li atribuïxen una antigor similar al fet fundacional del Regne de Valéncia, encara que no tenim suficients proves documentals directes, pero indirectes si, i es que l'establiment d'esta milícia se fa com alusió a aquells atres cent cavallers armats que en la gloriosa entrada de Jaume I acompanyaren al Penó Real en les sagrades imàgens de Crist i la Santíssima Mare de Deu a cada costat i això es el precedent de nostre Centenar de la Ploma, per descontat la base quedava assentada per a la disposició per part de la ciutat d'una milícia per a la seua defensa i la custodia i escolta de la Senyera, sempre que tinguera que eixir en servici d'armes fora de muralles. 

“per rahó de la meció que ha feta en los sobresenyals e una senyera de cendal blanch ab creus bermelles, que feu fer en la ciutat de València, en los mes de Març del any deius scrit” Archiu Corona d'Aragó, Real Patrimoni, Reg. 858, folio 211 de l'any 1348. 

Mos informen amplement de les inquietuts militars del Don Jaume i el de l'existència d'una companyia de ballesters denominada Companyia del Centenar de la Ploma i a la qual li atribuïxen una antigor similar al fet fundacional del Regne de Valéncia, encara que no tenim suficients proves documentals directes, pero indirectes si, i es que l'establiment d'esta milícia se fa com alusió a aquells atres cent cavallers armats que en la gloriosa entrada de Jaume I acompanyaren al Penó Real en les sagrades imàgens de Crist i la Santíssima Verge a cada costat i això es el precedent de nostre Centenar de la Ploma, per descontat la base quedava assentada per a la disposició per part de la ciutat d'una milícia per a la seua defensa i la custodia i escolta de la Senyera, sempre que tinguera que eixir en servici d'armes fora de muralles. 


“per rahó de la meció que ha feta en los sobresenyals e una senyera de cendal blanch ab creus bermelles, que feu fer en la ciutat de Valéncia, en los mes de Març del any deius scrit” Archiu Corona d'Aragó, Real Patrimoni, Reg. 858, foli 211 de l'any 1.348. 

Les senyals de Sant Jordi, patró d'Aragó, apareixen en Valéncia en el 1.237, diu Beuter en la seua Crònica fon en la batalla del PUIG, per cert batalla a la que no assistí Rei Don Jaume, quan per primera volta estigué present una d'estes banderes del Senyor Sant Jordi dins del nou regne, que estant present l'Orde Militar de Sant Jordi d'Alfama i com diu la tradició en esta batalla fon a on s'aparegué el Senyor Sant Jordi en mig del fragorós combat montat en el seu corser blanc i que tant tingué que vore en el feliç desenllaç. Com senya de consolidació històrica, el Centenar disponia de titularitat de capella privada baix l'advocament de la Verge de les Victòries en l'iglésia de Sant Jordi ubicada en el carrer dels Ballesters i en la que per cert existia un magnífic retaule del segle XV, atribuït al gran Mestre Malrçal de Sax que hui se conserva en el Museu Victoria Alberto, de Londres. 

El grup militar de combat tal i com hui ho coneixem, perfecciona la seua formació en Don Pere II de Valéncia i IV d'Aragó, en 1.365 i lo renomena Centenar del Gloriós Sant Jordi per estar baix l'advocament d'este sant, pero ya se coneixia popularment com Centenar de la Ploma, i aixina seguirà cridant-li nostre poble, per la característica ploma que portaven els ballesters en el casquet, i en este nom ha passat a l'historia. Es evident que la milícia com tal ya estava constituïda no la formà Don Pere en eixe mateix instant per a lluitar en el castellà I encara que hi haja un referent documental de 1503 que indica que el 3 de juny de 1365, durant el sege de Morvedre en plena guerra en Castella, Pere II del Punyalet otorga una concessió i titule de milícia permanent per una compensació dels servicis prestats per l'host o milícia urbana de Valéncia en esta guerra, milícia que ya havia segut constituïda (document del Rei Felip II, de 27 de juliol del 1668, que indica que l'otorgament del Cerimoniós era una ampliació de prerrogatives que estos ya gojaven i no la creació del Centenar, en principi Jaume I, no li havia otorgat totes la prerrogatives de les que disponia el Centenar i que fon adquirint a lo llarc de l'historia; lo cert es que el poble valencià i la ciutat “Cap i Casal del REGNE fea temps demanava la creació d'una milícia fixa que se poguera reunir en més rapidea, contra la cusquea que supon la convocatòria ciutadana d'hosts, de fet passa de cent home fixos a doscents en la companyia d'arcabussers, ademés de la cavalleria adscrita, o siga 100 cavallers, establint-se un centre d'aquaterament, el quarter de la ballesteria ubicat en lo que hui es el teatre Principal de Valéncia, i com no, peguem-li una ullada, al manuscrit del Pare Teixidor que fa referencia a l'acort del Consell General del 1342 pel que se dispongué que la Justícia i Jurats de la ciutat assoldaren cent hòmens d'a cavall i tantes llances i ballesters quants bastaren al número dels ginets, perque per a venjar l'injuria inferida pel senyor de Pegue apresonant a Esteva Corts, notari i ciutadà de Valéncia, la Ciutat trague bandera, segons lacònica expressió que allí consta, puix observem com abans del 1365 se fa referencia a la milícia i a l'escolta ciutadana. 

Acta del Consell de la Ciutat de Valéncia, de 25 de novembre de 1364, por la que s'efectua una “crida” per a eixir en la Senyera en ajuda del seu Rei en la seua guerra particular en Pere de Castella, en la que se contempla que entre les milícies ciutadanes figuren escoltant la Senyera els Cent Ballesters de la Ploma, puix pel propi text de la “crida” admet que ya existia en la ciutat de Valéncia i prestant els seus clàssics servicis d'escolta i guarda de la Senyera Real de Ciutat. 

“Com es pot vore per la data apuntada, en el documents que abans hem analizat, va ésser durante el setge de Morvedre quan el rei, per recompensar la valentia i el coratge dels ballesters valencians que acompayaben la Senyera, els va atorgar el privilegi reial de formar una milicia permanent, ja ho era quan va eixir a lluitar pel rei. Des d’aleshores aquells ballesters van ser el Centenar de la Ploma” 

Des d'eixe instant el Centenar de la Ploma es milícia permanent i protocolisa la companyia en l'apelatiu Centenar de Gloriós Sant Jordi. No confongam, eixe 3 de juny del 1365, que es un acte d'agraïment i com tal, de concessió de privilegis, en la creació o fundació del Centenar. 


“Quan se posava en marcha la maquinaria bèlica del Regne se procedia protocolàriament a la colocació de la Real Senyera en les Torres de Serrans; acció que significava la declaració de guerra "a sang y foc" i convocatòria d'hosts, durant eixos dies en que la bandera estava exposta en les Torres de Serrans i a mida que les forces del Regne anaven organisant-se-, jamai permaneixia sense custodia: "la guardaren de dia y de nit , vint hòmens del Centenar de la Ploma". 

En el transcurs dels sis anys d'haver otorgat Don Pere aquelles prerrogatives especials al Centenar del Gloriós Sant Jordi (de la Ploma), alguns de les seues ya antics membres solicitaren a Pere el Cerimoniós la creació d'una Confraria baix l'advocament de Sant Jordi, que fon concedida per privilegi el 10 de juliol de 1371. Entre les funcions de la confraria estava la de velar malalts, acompanyament de difunts i cambra mortuòria. Se realisava un trobament anual de la confraria, que suponia distint tipo de festejos i convits per Sant Jordi. La confraria en principi se formà en un màxim de 100 hòmens i 150 dones i en el 1391 demanaren al Rei Joan I i a la Reina que se feren confrares, i el rei amplià el número de confrares a 500 hmens i 600 dones, otorgant-los algunes exaccions. 

Fon el 23 de juliol del 1376, quan s'amplià la milícia en 100 hòmens a cavall, distinta de la dels ballesters, pero també en la funció de protegir l'estandart real, i que fon creada en les Talles Generals de Monzón, pel mateix Pere el Cerimoniós, a pesar de que les ordenacions no s'elaboraren fins 1391 durant el regnat de Joan el Caçador, este nou cos de combat de 100 hòmens estava distribuït per 70 hòmens a cavall armats i 30 ginets en armes llaugeres. Queda estructurat el Centenar en 3 cossos d'eixercit, 100 cavallers, 100 ballesters i 100 arcabussers. La companyia de ballesters es la que sol rendir sempre els màxims honors, esta Companyia introduirà també 50 ginets en ballesta llaugera i quedarà definitivament formada per 50 cavallers-ballesters i 50 ballesters d'a peu, en ballestes mes pesades i aixina queda escrit en els anals de nostra historia. 

L'estructura inicial de la companyia militar principal del Centenar de la Ploma estava format per 100 ballesters, dividits en dehenes (10), cada una manada per un Cap de Dehena. El Cap de la companyia era, oficialment, la Justícia Criminal de Valéncia, que era el càrrec municipal encarregat de portar la Senyera en la batalla i en les desfilades. La composició social del Centenar era plural i estava establida en 10 hòmens de parage (nobles), 30 de la mà major (alt estrat social), 30 de la mà mijana (estrat social mig) i 30 de la mà menor (estrat social baix), segons la divisió social urbana, establida per Fray Francesc Eiximenis, fflare franciscà naixcut en Girona, en 1340 i que morí en Perpinyan, en 1409, català que escrigué en la bella llengua valenciana, professà en el convent de franciscans de la seua ciutat natal (1352) i estudià teologia en Valéncia, Colonia, Pariu i Oxford; tornà a Catalunya (1371) i residí en Valéncia més de 20 anys. Participà en la resolució dels problemes socials i religiosos de la seua época. Puix be la forniment d'individus per a configurar esta milícia estarà al càrrec dels Jurats i del Consell General de la Ciutat, els seus membres, abans de rebre el nomenament, se sometran a una "provança" davant el Governador. Una volta admesos, acodiran a la Casa de la Ballesteria i en presencia dels "Caps de Dehena" rebran les insígnies de Sant Jordi. Acte seguit, i ya investits, segons se despren del privilegi real, sentiran la Santa Missa i abans de la llectura de l'Evangeli realisaran el jurament baix el que se comprometen públicament a permanéixer fidels al Rei, al seu servici i al de la ciutat. El seu uniforme serà una dalmàtica de llenç blanc, en la creu roja de Sant Jordi al pit i esquena, i un caixco en una ploma d'agró, detall este d'a on li ve el nom de "la ploma". La milícia tindrà sa casa en la ciutat, que se construirà prop de la que se crida carrer de les Barques. 

Encara que la documentació de la que se dispon no es molt explícita, la companyia renovava cada 2 o 3 anys a la mitat dels seus membres, conseguint-se aixina que sempre haguera un 50% de ballesters nous, i atre 50% en experiència., això vol dir que en un cicle d'aproximadament 60 anys podia haver passat per la Companyia 3.000 valencians ciutadans lliures clar està. Estes milícies urbanes i que s'enrolaven, consten descrits en furs i privilegis (Aureum Opus Vantiae). La millor pedrera de soldats en un alt grau d'adestrament i capacitació per a l'eixercici i maneig de les armes, les oferien els gremis de distints oficis i era el gremi el que dotava d'armament i bagage als menestrals que s'agrupaven en companyies segons fora el seu ofici o “mester”. També existien tropes de cavalleria entre els ciutadans que tingueren bens propis i obligació de tindre cavall, be fora “armat” o “alforrat” (armadura llaugera). 

La bandera de Sant Jordi es la senyal pròpia de la Companyia. Per emblema una ballesta damunt d'una creu de Sant Jordi, i baix el lema de la companyia: «In te, Domine, Speravi, non confundar»(En vos, Señor, espere i confòs no seré). I l'uniforme, com he mencionat, consistia en una peça de llenç o tafetà blanc en creu de Sant Jordi davant i darrere, per damunt de la seua roba, al que afegirien una cota de malla. En el caixco portaven una ploma d'agró que donava nom a la companyia. 

El Rei Joan II en 1470, amplià el privilegi otorgat al Centenar de la Ploma concedint un sou als seus membres i la facultat de poder portar tot tipo d'armes, i en tot moment, encara que l'arma característica del Centenar es la ballesta, també solien estar equipats en espasa, daga, llança o arcabús. Les practiques de tir solien fer-les en el Mur de Quart junt a les torres. 

La Solicitut de los confrares davant el Rei Juan II: 

  1. Suplica de la confirmació i exposició dels servicis prestats pel Centenar de la Ploma. El privilegi a confirmar dia: “Primerament, Senyor, attenent que,per priviliegi otorgat al dit Centenar, per l’alt rei En Pere, sots kalendari de tres de juny any Mil CCC LXV, són atorgades al dit Centenar certes gracies, indults e prerrogativas segons per la tenor d’aquell appar”. (Veja's que no indica res de la creació o fundació, sino de la concessió de privilegis). 
  2. Solicitut de pena pecuniària contra el que fera oposició als privilegis del Centenar. 
  3. Petició de un salari, de tres sous i sis diners, moneda valenciana. 
  4. Facultat de dur tota classe d'armes en tot moment i lloc. 

El Rei Joan II aprovà i confirmà el 18 de juliol de 1.470 dits privilegis, ordenat respectar-ho, baix pena de 2.000 florins d'or. El 28 d'octubre del 1479, Ferran el Catòlic confirmà també, de nou el mencionat privilegi. 

La soldada que percebien los de la “Ploma” estava en funció de si se tractava d'host (combat en l'nterior del Regne) o de cavalcada (fora dels llímits del Regne): 

“Ballesters d'a peu”, en cavalcada, 3 sous; els “escuders” que acompanyaven 18 diners; “mancips o pateges (comanyons), li pagava el “ballester; els “llancers” 12 diners; “cavallers d'a cavall armat” 8 sous al dia i “cavallers de cavall alforrat 4 sous diaris. Lo cert és que la milícia quan s'estructurava per al combat podien arribar a ser perfectament 500 hòmens entre cavallers, ballesters, arcabussers, escuders i “mancips”. 


Devem tindre en conte, que junt a la Senyera, les tropes valencianes tingueren atres banderes, algunes de caràcter local, i atres gremials. Les primeres eren teles a on se pintaven l'escut del senyor feudal o del Regne, el cairo o rombo coronat; els segons, portaven els distintius del gremi en qüestió, sent especialment valorada la bandera del Gremi de Blanquers, que portava representada la Custodia surpada per pirates musulmans en Torreblanca, i per ells posteriorment rescatada. També se feren interpretacions de la Senyera, per eixemple substituint la corona per un Rat Penat, que mostrava que nostra bandera estiguera be viva, tenint també present que El Rei Pere II de Valéncia tornà a introduir el “drac alat” substituint al RAT PENAT, fins que fon novament restituït per Alfons el Magnànim, en fi que hem de tindre en conte que ha hagut certa evolució en nostra simbologia. Atra senya anecdòtica es que Alfons el Lliberal no fon fidel a la quatre barres d'Aragó, puix en el seu escut res mes tenia dos barres roges i dos grogues. 

El Centenar de la Ploma, com atres glorioses institucions de la vida peculiar del Regne i de la Ciutat de Valéncia, pati un dur colp en l'abolició dels furs i privilegis pel Decret de Nova Planta, després de la batalla d'Almansa, fet que dona lloc a que quede abolida la força militar foral, passant a la clandestinitat; a l'igual que la Senyera que tindria que haver passat a l'oblit, pero immediatament fon recuperada pel poble com la bandera festiva i religiosa, un fet significatiu que feu reflexionar, en mig de la brutal repressió felipista, fins el punt que, el sanguinari Felip d’Anjou li talle el coll tant a maulets com a botiflers, estos últims, encara que combateren al seu costat, en quant reivindicaren la seua valenciania foren també desterrats, presos i penjats. Pero els valencians jamai consentir que la Senyera desaparega i de ser la bandera de guerra, pas a ser emblema social, presidint provessons, davant el repudi o l'indiferència, quan no la por, de les autoritats borbòniques. "en ser arrabassats els sagrats Furs de València pel funest decret del francés Felip d'Anjou", com lamenta, Beút i tots i cadascú dels patriotes valencians. 

Açò se plasmà en el V Centenari de la Conquista, celebrat en el 1738, quan la Senyera fon escoltada per un reconstruït i efímer Centenar de la Ploma, eixit de la clandestinitat, entre l'entusiasme de la població. També l'alçament contra Napoleó, el 23 de maig del 1808, estigué presidit per la Senyera, la qual tingué que ser ràpidament amagada per les autoritats. 

Copia de la convocatòria, presidida pel popular cartell anunciador de l'Exposició Regional Valenciana de 1909, al finalisar un estiu dels anys xixanta el president de la Casa Valéncia en Barcelona i Cavaller en Cap de la Dehena del Centenar de la Ploma, Vicent Sena Bisbal, cursà als membres de dita agrupació, i que escomença aixina: "En la antología dels records histórics del Rei Don Jaume, está en lloc principal la página del Centenar de la Ploma, selecció admirable que nosaltres devem tindre present". 

I es que el Centenar sempre ha existit, existix i existirà, des de la creació del Regne Cristià de Valéncia fins hui en L’Insígne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi del Cavallers del Centenar de la Ploma, i no efímerament sino perfectament constituït, sent un honor formar part de tan digna, insigne, antiga, real i foral institució valenciana. 

Vixca lo Regne de Valéncia 

Vixca lo Gloriós Centenar de la Ploma 
Mossen Federic Bisquert i Lafuente 
CAVALLER CAPITULAR NÚM. 79