Sa Altea Imperial i Real Archiduc d’Austria, Lloctinent General, Ilustres representants de les Órdens i Associacions presents, Cavallers del Centenar i Confrares de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma, amics.
Me cap l’immens honor de dirigir-vos unes breus paraules en nom dels nous Cavallers i tots dels distinguits hui en la Creu i el Llaç de l’Almoina de Sant Jordi.
Algú podria pensar, a primera vista, que un Capítul de Cavallers és, ad estes altures de l’història, un anacronisme. Pero be és sabut que la pròpia institució del Centenar de la Ploma, creada per Pere II el Cerimoniós en ple sigle XIV, experimentà ya en época foral, com el mateix simbolisme de la Senyera, una lenta pero paulatina evolució.
De l’inicial significat purament guerrer de l’ensenya i dels cavallers que havien de protegir-la quan ixquera a la batalla, se passà, ya en temps de pau duradora, a ostentar una significació purament cívica: de comunió de tots els valencians, d’unió davant de les adversitats; mes que fora festivament dos voltes a l’any, per Sant Donís i també –en época foral– per Sant Jordi. De recort respectuós i emocionant de les generacions que nos han precedit. De fil conductor que unix als valencians de diferents sigles per uns mateixos referents aglutinadors i estimats per tots: la Senyera, la llengua valenciana, les tradicions heretades.
El propi cerimonial de la Senyera, que reproduïa en temps de pau el mateix ritual que havia de respectar-se rigorosament quan eixia a la batalla –sense inclinar-se, seguida per tot home a peu o cavall, com manen els Furs del Regne de Valéncia–, és un valiós testimoni de la continuïtat de la nostra nacionalitat històrica, que, gràcies als valencians conscients que en cada moment històric conservaren la seua flama, ha sobrevixcut a guerres, canvis de règim, epidèmies, crisis econòmiques, catàstrofes naturals, desunions internes i intents exteriors d’aniquilació.
Hui, gràcies a Deu i a l’evolució espiritual i filosòfica de l’espècie humana, els Cavallers valencians ya no combaten en l’espasa. Pero, a l’hora que seguixen observant la tradició –eixa que nos proyecta cap a les generacions que nos han de succeir–, lluiten en una arma poderosa: la de la paraula i els fets. Ya no porten ballestes per a protegir la Senyera, pero guarden el seu simbolisme en un treball diari que vol fer de Valéncia una terra de progrés i convivència, de pau i prosperitat, unida per la valencianitat idiomàtica, cultural i referencial.
Serà un plaer, si al Capítul li complau, poder aportar els nostres modests granets d’arena per a que l’Insigne institució hereua de la memorable Companyia de Ballesters del Centenar de la Ploma puga continuar perpetuant, a través del seu testimoni, la gloriosa història d’este Regne milenari.
A tota vostra honor i complacència ben aparellats, vos saludem en emoció, i vos agraïm ben de cor la vostra companyia i el vostre reconeiximent hui, en una data que mai oblidarem.
Molt bona nit a tots.
