Vicente Boluda/ Les manifestacions de la semana pasada del nou Conseller de
Governació, Luís Santamaría, en les que deya que els valencians es
senten molt alluntats de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)
respecte a la definició de l’idioma valencià, que l’entitat equipara al
català en el seu diccionari, i en les que afirmà que l’AVL havia“cruzado
el Rubicón que separa la defensa de la singularidad del valenciano, de
un proceso de integración lingüístico y cultural”, i demanà a l’AVL una
reflexió per a “volver a ser lo que nunca debió dejar de ser”, no han
deixat indiferent a ningú.
Des del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV), la seua
Coordinadora General i Portaveu, Isabel Bonig, avalà “totalmente” les
paraules del Conseller, mentres el President de la Diputació de
Valéncia, Alfonso Rus, indicava que “EU, Compromís y el PSPV no han
tenido nunca la categoría ni los cojones de decir mosatros som
valencians”. Tota la raó té el Sr. Rus: com era d’esperar, el Partit
Socialista del País Valencià (PSPV), per mig del seu Secretari General,
Ximo Puig, ha defensat l’AVL i ha criticat a Santamaría per voler “crear
problemas ficticios”, (declaracions fetes al mateix tems que es
coneixia que Ajuntaments com Alcoy, Villarreal o Morella, tots ells en
alcaldes alcaldes socialistas, han otorgat subvencions o han auspiciat
activitats d’entitats ultra catalanistes com Acció Cultural del País
Valencià), mentres que Enric Morera, portaveu de Compromís, considerava
desafortunades les paraules del Conseller, i exigia una disculpa per a
l’AVL. Pero, qué n’hi ha darrere d’estes esperançadores paraules dels
dirigents populars?
D’una banda, el perill que supon per als populars els últims
moviments tendents a la reunificació del valencianisme polític, en el
hipotètic recolzament, com hem vist, del món empresarial davant les
estèrils reclamacions en financiació i infraestructures a Madrid per
part del govern de Fabra. D’atra banda, la direcció del PPCV cifra
entorn als 110.000 vots perduts en la Comunitat Valenciana en cas de
renunciar a la defensa de les nostres senyes d’identitat, lo que podria
sopondre per als populars la pèrdua segura tant de la Generalitat
Valenciana com de l’Ajuntament de Valéncia, inclús en un hipotètic pacte
en UPyD i Ciutadans. Si tenim en conte que Unió Valenciana va
aconseguir en torn a 200.000 vots en la Comunitat, les instruccions, per
tant, dins del partit, son molt clares: reactivar el discurs
valencianista.
I no es que no em crega les manifestacions del Conseller de
Governació, pero les paraules han de traduir-se en fets. L’AVL mai podrá
“volver a ser lo que nunca debió dejar de ser” perque, des de la seua
creació pel Partit Popular, mai ho ha segut. En totes les
administracions valencianes (incloent la Conselleria de Governació i la
Diputació de Valéncia) el llenguaje utilisat es el (sub)normalisat de
l’AVL, com a les escoles, instituts i universitats. Des de que el PPCV
governa, moltes entitats catalanistes han rebut millons d’euros en
subvencions. Fets es lo que reclamen les entitats culturals (com el Grup
d’Acció Valencianista, Círcul Cívic, Plataforma PLV, Renaixença
Valenciana o Lo Rat Penat) i partits polítics (com Acció Nacionalista
Valenciana, e inclús des de les Noves Generacions del PPCV). Fets. Les
paraules del PPCV ya no tenen valor.
